Acorats, crònica d’un fenomen

Quan un fenomen d’astoradora originalitat com el text teatral Acorar percudeix a la consciència col·lectiva de tot un poble i d’aquesta es descobreix que és extensible a qualsevol altra cultura, és evident que cal analitzar i portar a la reflexió què és allò que ens captiva més del portentós monòleg de l’autor i actor Toni Gomila.

El fet que continguts tan localistes ens facilitin la comprensió de veritats universals demostra que l’obra, dirigida per Rafel Duran, s’endinsa en evidències antropològiques i socials amb extraordinària eficàcia.

Per tot això, arribar al cor mateix d’aquest fenomen i deixar a la vista l’equilibri de forces entre el costumisme mallorquí, les seves singularitats i les seves arrels i els vincles emocionals que fan de l’home un ésser social és ambiciós. I encara ho és més interioritzar en l’essència d’un poble, seguint el procés de creació d’Acorar.

Doncs això és exactament el que aconsegueix Joan Martí en el seu documental Acorats, crònica d’un fenomen. Entrant en el més profund de les actituds tradicionals, convertint la càmera en testimoni respectuós, viatja a l’ànima mateixa de l’obra. Acostant l’espectador tant al Toni Gomila més pròxim com als qui envolten el projecte. I, així, ens convida a obrir el prisma i entendre la bellesa d’un text honest que fa del ritual mallorquí de les matances una metàfora de tot quant ens uneix i ens separa de qualsevol altra cultura.

La successió de fragments interpretatius, entrevistes i escenes testimonials d’allò que envolta el procés de matances a Mallorca estan, al documental, lligats amb una estètica dolça que ens atrapa i apropa, a partir de l’anàlisi d’un èxit teatral, a l’harmonia de segles de convivència.

Acorar significa arribar al cor; al cor del porc. Joan Martí deixa acorat el fenomen Acorar. I, una vegada vist el documental, sentim que hem entès la grandesa del monòleg i que trobem la peça que ens mancava per acabar convençuts que tant el text com la interpretació de Gomila són prodigiosos.

Tot encaixa, es reivindica i el resultat és tant modest com grandiós. Sentim que el documental ens parla, com en un mirall multiplicat, d’ells i de nosaltres i l’estudi costumista resultant és una visió neta de les nostres emocions, aspiracions i desitjos, així com dels temors i angoixes. I amb un muntatge coherent i una linealitat de continguts solvent a Acorats s’evidencia que es materialitzen, en unes matances, els lligams amb què es configuren tots els pobles.

El que fa imprescindible aquest documental és l’equilibri entre un retrat estimulant i ben acoblat, per part de Martí, amb tot el que batega amb força al monòleg de Gomila.